Cançó per a una ungla morta.

Llunyana a la vida, tan jove i tan viuda
estaca dessagnada dels dits
navalla bruta i primitiva
plor de les mans velles.

El temps farà de tu, crua i menyspreada victòria,

un bassal de cèl·lules i papiroflèxia

Cementiri de pols, fragments, estelles...

nafra inerta, fera que xiscla amputada.

  

Viu intensa com gotes de raïm

Roncadora de guitarres

Excavadora d’incògnites

Cap dels soldats que t’acaronen.

Viu intensa fins que li arriba l’hora

I llavors l’acer té una conversa amb ella

Ella te pocs torns de paraula

Ella, mor indefensa i cau a terra.

  

Cau a terra i calla sobtada

endolcint el silenci hiperbòlic

vibra el bronze dels seus crits

com el bram de la catedral més barroca .

Cau a terra i deixa de ser
l'arma dels cavallons de pell i os
l'extrem del dit que t'assenyala
l'espurna de la carn enemiga.