Normalment, sentim que allò artificial és el que aflora la nostra pròpia humanitat. Les parets parlen, tocadiscs que expressen sentiments, texts sobre interfícies digitals transmeten sensacions passionals. El problema ve a ser que en la majoria dels casos utilitzem allò artificial per a dessubstanciar i desvitalitzar els nostres instints, com si d'un plaguicida es tractés.
miércoles, 16 de marzo de 2011
Plaguicides d'errades.
Hi ha vegades en que un/a creu ser víctima d'alguna cosa o algú... o dels seus processos que aplica de manera estàndard a tot el que l'envolta. Però, una força individual ens autoprotegeix, fent-creure que els seus criteris no són justos ...la clau està, en que per demostrar que no són justos (si és que no ho són) no hem de deixar cap indici de culpabilitat. L'altre dia vaig llegir una màxima de Fuster que deia: "Si hi penses comprovaràs que realment no t'empipa que et contradiguen, sinó que et facen veure que et contradius a tu mateix" Per tant, cal deixar netes les nostres accions de forma que no ens puguen fer veure que ens equivoquem. No equivocar-se per a evitar que ens ho tiren en cara, o per a, si ens ho tiren en cara tot i no havernos equivocat, demostrar que l'equivocat/da és l'altre o l'altra. I ara a veure qui no s'equivoca... es impossible. M'equivoque?
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
Tu què creus? Diuen que és de savis errar, així doncs, tant de bo t'equivoques sovint. Ens equivoquem sovint.
ResponderEliminarcert, però crec que tant l'errada com l'encert són ja possibles equivocacions... no en tenim mai la certesa. qui diu que rectificar no siga una errada?
ResponderEliminar