Recepta per a macedònia de nafres

Estufa el ferro rovellat de les teves dents
Escup una fita de pedra rosegada
Enverina el sucre amb sal, i bota
Bota entre cítrics roents 
i supura merda amb les ferides.


Posa-li fi a la mort pendent
 matant l’acidesa dels teus bots
Amb la rudimentària estaca dels braus
Amb la poètica crua de la mort
Amb la vida intrínseca del bacallà.

Curt

Açò deu ser tan breu
com una caiguda lliure
d'un bolígraf al terra
o com un teclat que parla
a 250 paraules per minut.

Escàs i efímer
el goig és groc,
és nu,
és viu,
és tendre...
és mort.

Laptopuagh

Només tinc temps de deixar que el zip decideixi
si vol entrar a la carpeta de baixades
o si vol passar-me pels ulls i acaronar-me el nervi ocular.

Avui han passat milers de coses
han mort molts cowboys
i un baix continu els ha acompanyat.

També l'estança improvisada de les meves mans brutes al lavabo
ha aclarit la existència d'un més enllà de les interfícies
ha aclarit els dits, amb aigua i sabó roent.

CASIO

L'estètic pensament dels teus 8728

enumera  la 887687142 essència d'un pit.

Hi sumes una 66252001 de metall contundent

i la imatge 44920 de les teves cames obertes.

Aquesta vesprada el 826 que portes

ha arribat a 834968 plantejar 

que ets un número més

a les portes 82735638928293 d'una calculadora excepcional.

Tu ho saps?

Per què si un dimarts em fan mal les cames, automàticament els contrabaixos sonen a pastís d'aniversari?

Per què si hi ha milions d'éssers vius al món, el meu cap balla un dos per dos amb milers de milions?

Per què si no tinc fam, he de sopar el que hi ha a taula?

Per què si no tinc fam, he de fer-me el sopar que ha d'haver-hi a taula?

Per què si no et dic res, he de voler evitar-te precisament?

Per què si no et dic res,
no he de voler forçar teus braços i els teus cabells

per a que ballen un dos per dos
amb la delicada melodia genital

que marca un contrabaix d'aniversari
a l'hora de sopar?

Bar de carretera

Sola. Cada vez que entraba hacías como que no me veías. Sumisa cuando alguien se sentaba en ti… A veces, al pasar las horas en tu regazo, el mimbre ondulado se me clavaba y te notaba más cercana. No sabría si decidirme entre el tacto de tus labios o el suntuoso pasar de mis yemas por tu madera pulida, con la luz dorada y cremosa filtrándose por tus finas capas de barniz.
Aflojando tensiones eras la más bella. Reías entre las otras sabiendo que eras mi favorita, con tus cabellos negros relucientes, y un respaldo que asomaba tus virtudes. Sea un dios, un alquimista, o carpintero quien te haya moldeado… mereces ser más que alguien abandonada en un depósito de muebles viejos, o en un bar de carretera.

CAP ALS MEUS

Que es pot beure si no és el suc propi?

Que és allò tan glaçat, fred i estèril

que viu de la carronya meva i de ma pròpia carn?

Que és una espelma sinó un llum feble i efímer?

Quant dura la cera sinó uns instants?

Sembla que s'ha apagat l'última

que soc a fosques,

i que a les parets brilla el mateix

que dibuixen els vents quan diuen

que el somni entristit és un vòmit

dels déus

cap als meus.